Llegendes

Fa molts, molts anys, quan aquesta era una terra que començava a poblar-se i estava assotada per les guerres, quan la vida tenia menys valor que la de qualsevol animal de corral o silvestre, vivia en Montoro, ben assentada, la família Romanz que compartia la seva poder i les seves hisendes amb la família Villariaga.

El Senyor Arturo de Romanz tenia una dolça i bella filla que es deia Guadax, d'altra banda, com no podia ser d'una altra manera, el Senyor Marcial de Villariaga tenia un fill, Silvano, alguna cosa major que Guadax.

Guadax era tot tendresa, els seus grans ulls de color de mel expressaven tota la dolçor que en ella hi havia; s'emocionava amb els cants dels ocells, amb la floració de la primavera, amb les albes, els capvespres o amb qualsevol mostra de vida.

I sofria amb el dolor aliè, amb les injustícies o amb qualsevol mostra de maldat. Silvano en canvi era un home cruel i pervers que gaudia imposant i abusant del poder que la seva família tenia.

Guadax gaudia amb la música, Silvano amb el soroll de les espases en la guerra. Li agradava a la noia caminar fins al Molino de les Ferreries on vivia el moline, Martín, un home senzill, bo i honest, que posseïa una dolçaina i cada vegada que arribava Guadax la feia sonar aigües sota el seu molí, on en algunes ocasions se'ls feia gairebé de nit amb la companyia dels llops que gaudien del so extraordinari que d'aquest instrument sortia.

Ni que dir hem de Martín estimava profundament i en silenci a aquesta noia dolça i sensible.

Desafortunadament Guadax va ser creixent i es va tornar la dona més bella d'aquell territori, Silvano, un ser egoista i envejós, volia a Guadax per esposa, necessitava no solament ser temut per la seva maldat, sinó que també envejat per tenir la més bella dona de totes les terres.

Una nit el Senyor Arturo de Romanz va cridar a la seva filla al gran saló de la casa i li va anunciar que havia pactat amb la família Villariaga que les seves hisendes s'unirien per la unió matrimonial que anava a contreure amb Silvano.

De gens van servir les supliques que la pobra Guadax va implorar al seu pare, de gens va servir totes les llàgrimes que van vessar els seus ulls, de gens va servir les amenaces de llevar-se la vida si seguia avanci amb aquesta espantosa proposició.

El seu pare estava decidit i gens podria fer-li canviar d'opinió, Guadax sabia amb seguretat que aquella atrocitat s'anava a complir, així que va assumir amargament la seva decisió i es va retirar a les seves estances a dormir.

El cop emocional va ser tan dur que la bella jove no podia pensar, el seu cap li donava voltes, es trobava tan mal….

Després de diverses hores en les quals no podia dormir va decidir donar-li un gir a la seva vida, així que es va lliscar silenciosament per la finestra de la seva habitació i va emprendre el camí del riu que li portaria al molí de les Ferreries, les llàgrimes rodaven per les seves blanques galtes, el cor s'agitava contra el seu quin pit, els seus peus ensopegaven amb qualsevol cosa que trobava en la senda.

Ben entrada la matinada va arribar al molí i va copejar gairebé sense forces la porta; al cap d'uns segons interminables Martín va descórrer el pestell de la seva casa amb un tedero a la mà i va trobar a la dona de la seva vida, esfondrada sobre el sòl de l'entrada.

El seu cor es va agitar d'angoixa doncs sabia que alguna cosa horrible li havia succeït, la va agafar entre els seus braços i la va tombar sobre una manta en el sòl al costat de la xemeneia que àdhuc estava encesa, li preparo un poliol ben calent i la va observar sense dir una sola paraula.

Quan Guadax va recuperar una mica les forces, va començar a explicar-li el que li havia succeït i que és el que volia d'ell.

Martín en aquest moment desitjo no haver nascut.

Com podria dur a terme aquella terrible petició?, però al mateix temps sabia que era l'única salvació que la seva estimada tenia.

Després de diversos minuts de silenci sepulcral, Martín es va anar a la seva habitació, va agafar la seva dolçaina, una manta, el ganivet de la cuina i va agafar amb dolçor la mà de Guadax.

Van sortir del molí sense tancar la porta. La lluna estava plena i il·luminava el camí a “el seu lloc màgic”, els dos caminaven junts agafats de la mà, en silenci, destrossats.

Quan ja es trobaven en el lloc en el qual tantes vegades havien estat felices… parlant, escoltat la música o simplement mirant-se; es van asseure un al costat de l'altre, es van besar amb un dolç i llarg petó, Martín va treure el ganivet de cuina i amb les llàgrimes ofegant-li el pit ho va clavar en el cor de Guadax que va morir amb un somriure entre els seus braços.

La va cobrir amb la manta i espero, tocant la dolçaina per a la seva estimada, al fet que arribessin les dues famílies que havien destrossat la seva vida.

Mirava al seu al voltant i com en els bons temps els llops escoltaven prop d'ell la simfonia.

Era ja mig dia quan es van presentar les famílies Romanz i Villariaga, Martín no va deixar de tocar, el Senyor Arturo de Romanz no donava crèdit al que els seus ulls veien i va plorar amargament per la sentència de mort que havia dictat sobre la seva filla; mentre Silvano de Villariaga encegat per la ira de no poder tenir a la dona més bella de totes les terres, va desenfundar ràpidament la seva espasa i d'un sol cop va seccionar el cap del cos de Martín.

Va haver-hi un silenci colpidor en tota la vall i davant la sorpresa de tots el cos de Guadax va ser convertint-se en líquid fins a arribar al riu on es va convertir en aigua i augment el cabal, mentre que el cos de Martín amb la seva dolçaina a la mà es va transformar en roca que va créixer i va créixer fins a fer-se muntanya.

Els llops van baixar immediatament a beure aigua del riu i els tres homes van córrer espaordits.

Des d'aquell moment la muntanya que un dia va ser Martín, avui coneguda pels Òrgans, en les nits de lluna plena sona la melodia que li tocava a la seva estimada i el riu es dic Guadalop en memòria a Guadax i perquè els llops (lope) baixaven a beure. “El Riu dels Llops”