Llegendes

Vull explicar-vos la meva història. Sóc l'ermita de Sant Pere de la Roqueta.

Tinc molts anys, punts que ja he perdut el compte de quants són.

Però això no és l'important, l'important és que tinc una llarga i bonica història que explicar.

En els temps en els quals es perd la memòria va haver-hi una vegada un petit pastor que vivia al poble de Montoro de Mesquita i que li agradava apropar-se fins a on a em van edificar. Era un nanu viu i bé que vivia en el si d'una família humil.

Tenia unes poques ovelles i com la zona de la vall més rica en pastures la tenien altres famílies amb més caps de bestiar, ell *pacentaba aquesta zona que estava més lluny del poble.

Cada matí, en lloc d'anar a escola, agafava les seves ovelles i sortia a la muntanya per ajudar als seus pares.

El pasturet era molt creient i sempre estava pensant en els Santos.

Tan fort era la seva fe, que un dia al costat d'una roca (roqueta) va descobrir un avenc. I d'aquest avenc va sortir el mateix Sant Pere.

El pasturet no donava crèdit al que veia, baix al poble i explico el que li havia succeït.

Immediatament es van personar totes les autoritats en aquest lloc i van decidir començar a edificar-me.

Els treballs van durar diversos anys, però per fi em van acabar, em van pintar ricament amb els apòstols i van col·locar una talla del Sant en el meu interior.

Va començar així una gran tradició en la qual els habitants de Montoro de Mesquita celebraven en romiatge el vint-i-nou de juny, el precís dia en el qual Sant Pere es va presentar al jove pastor.

Van passar els anys i cada vint-i-nou de juny venien a visitar-me puntualment.

Però no solament em visiten en romiatge, sinó que cada vegada que una parella es casava pujava fins a mi perquè el Sant els donés la seva benedicció.

Cada vegada que necessitaven un favor, pujaven fins a mi per demanar-li al Sant.

Cada vegada que necessitaven pregar per la collita els tornava a veure demanant el favor al Sant.

Va ser tanta la devoció que fins i tot vaig arribar a tenir la companyia tots els dies d'un "santero" que va edificar la seva casa al meu costat i ens cuidava al Sant i a mi.

Quin bons moments van ser aquells….

Van passar molts anys més, quan va arribar una època de tremenda sequera, els camps s'esgotaven, les fonts s'assecaven, els ramats morien de set.

La població estava desesperada.

Un dia set homes de Villarluengo van decidir anar a demanar-li favors al Pare Sant de Roma perquè intercedís per aquesta zona afectada per la sequera i van agafar les seves quatre coses i van començar la seva llarga caminada a Roma.

Després de molts mesos caminant van arribar a la seva destinació i els va concedir audiència el Pare Sant.

Van exposar la seva petició i el Pare Sant després de reflexionar els va encomanar que anessin a l'ermita del seu poble veí i li demanessin a Sant Pere de la Roqueta el favor que necessitaven.

Així que aquests set pelegrins van emprendre el camí de tornada a casa.

Van arribar fins a mi el dia de Sant Marcs exhausts pel cansament. Li van demanar al Sant que enviés l'aigua per salvar els camps, el bestiar i la gent.

Que goig quan , en el mateix altar, ja escoltaven els sorolls de la tempesta que s'aveïnava. Un dels pelegrins va jeure allí mateix i els altres van emprendre el camí de tornada a casa.

La resta dels companys va ser morint, un a un, pel camí de Montoro de Mesquita a Villarluengo.

Però el seu esforç no va anar en va doncs l'aigua va arribar acabant amb aquella terrible sequera.

Des de llavors se celebra un romiatge en honor a aquests pelegrins el dissabte següent al vint-i-cinc d'Abril, en la qual veïns de Villarluengo surten del seu poble vestits amb capes antigues de drap i emetent uns càntics antics en llatí.

En cadascun dels llocs on va morir un dels pelegrins llancen una pedra en la seva memòria.

Arriben fins a mi i allí s'ajunten amb els veïns de Montoro de Mesquita. Resen al Sant i comparteixen una jornada en la qual es cuinen mongetes amb arròs per a tots els visitants.

Quan finalitza la festa, cadascun torna al seu poble i els habitants de Villarluengo entren al seu poble amb les torxes enceses com quan, en el seu moment, van anar a buscar als pelegrins.